Com podeu comprovar m’agraden molt els refranys i ací en teniu uns quants més.
LA NIT DEL CRIT
miércoles, 26 de enero de 2011 17:26 By rosa maria , In leyenda
Según cuentan, por el Corpus Christi, una joven, enamorada y anónima critaba en el silencio de la noche, " qui em vol a mi?". Nadie respondía, y los que la oían tan solo pudieron esclarecer que aquel grito expresado con toda la fuerza de sus pulmones, prevenía de la placeta del templari, aquí en la foto, el crito tan solo se oìa por las inmediaciones del templo y la calle el vall, tampoco nadie pudo averiguar de quien prevenían aquellos critos del famoso " qui em vol a mi?" no he podido averiguar nada al repecto, sobre la nit del crit, tan solo lo que me han contado, pero buscando y buscando en un libreto del año 1985, publicado por Antonio Monerris hace referencia, a la dicha noche como una leyenda hermosa y misteriosa en vuelta en el pasado de nuestra localidad
esglèsia
jueves, 3 de junio de 2010 19:24 By rosa maria
esta es la visión que tenemos de nuestra iglesia como podéis ver esta escondida de miradas extrañas, y de los propios fieles,tal vez, el que decidió en su momento construir el edificio que oculta nuestra iglesia pensara en esconderla, para protegerla de todo mal. La verdad es que todo aquel que viene a nuestro pueblo para algún evento religioso nunca encuentra por si solo la iglesia y tiene que preguntar donde esta el templo. todo un acontecimiento.
ROMA Y EL PAPA
miércoles, 2 de junio de 2010 17:44 By rosa maria
Vaig ara a anar arre en el temps, i acontinuació narraré un relat d'un aconteciment que segons m'han contat és verídic com la vida mateixa. El meu rebesiaio, va arribar a sa casa un matí tranquil, i parlant amb la seua dona. Li va dir.
- Antonia prepara'm la roba que demà me'n vaig de viatge.
- Xic, has dit de viatge?
- Sí, he dit de viatge.
- Es pot saber on?
-Clar que sí, m'en vaig a Roma.
-Dius a Roma?
- Li va preguntar la bona dona.
- sí dona, he dit a Roma.
- I que vols fer tu a Roma?
- Senzillament vendre-li torró al Papa.
-Dius que al Papa?
-Sí, al Papa, al Sant Pare, cap visible de l'església.
-Que coses tens,, Jesús meu, Maria i Jose! que coses se t'ocorren.
Pero la meua rebesiaia sabía que ja estava decidit i que per res disitiria el seu marit de fer-ho.
se'n va anar a preparar l'equipatge.
Al seu retorn sempre contava les mateixes coses, en el vaixell que va fer la travessia des de Barcelona, viatjaven també diversos capellans i frares, estos últims li van comprar tota la mercaderia, abans de desembarcar a Itália.La tornada la va fer per frança, sentint-se content i feliç per l'aventura, la qual li va donar l'oportunitat de admirar la grandiositat del palau del Vaticanio.
ELS FORNS
17:32 By rosa maria
Los hornos son lugares donde uno vuelve al pasado, al ver al hornero, manejar con agilidad y destreza ese palo largo en forma de pala sacar y meter todas las cosas buenas que en el se cuecen, el olor inconfundible te abre el apetito, ver como de aquel agujero salen magdalenas, tonyes, y un gran número de dulces, es todo un gozo para los sentidos.
Preparar el horno de leña no es tarea fácil, y saber el punto de cocción tan poco, es todo un arte que se va perdiendo poco a poco, dejando paso a los hornos eléctricos más grandes, más rápidos, pero es estampa del horno tradicional , es todo un privilegio, y poder conservar los es un reto para que no desaparecca parte de nuestra cultura ancestral.
en Xixona quedan bien pocos y el más antiguo es el horno de la Peñita que data de la época medieval, y según algunas crónicas el más antiguo en pleno rendimiento, espero que este oficio duro y sacrificado dure por mucho tiempo de esa forma podremos saborear los majares que salen de la boca de ese horno tan ancestral.
cambio de edificio
17:17 By rosa maria

EL GUAI!
martes, 25 de mayo de 2010 11:48 By rosa maria
REFRANYS I FRASES FETES II
11:33 By rosa maria , In refranys
Els refranys y frases fetes formen part de la nostra vida sense adonar-nos-en, i estos que vaig a donar-vos són alguns dels que en Xixona diem.
1.- Faena feta no corre pressa.
2.- content esta el nebot, que l'oncle ho guarde tot.
3.- on va la corda va el poal.
4.- No deixes les sendes velles per les no velles.
5.- Tres al sac i el sac en terra.
6.- La mar quant més té més brama.
7.- Mentres va el carro fa soroll.
8.- Qui la pensa la fa, sinó hui demà.
9.- A la vora del riu, no faces niu.
10.- Quant el mal ve d'Almasa a tots ens alcança.
11.- Qui té la teulà de vidre, sempre pensa que pedrega.
12.- El que no passa en un any, passa en un dia.
13.- Ponent i blanura tempesta segura.
14.- On has passat l'hivern, passa l'estiu.
15.- tot el que cou cura.
CASA ROVIRA
lunes, 3 de mayo de 2010 11:49 By rosa maria , In cases
Al costat de la casa Aracil hi ha altra casa que també és vella i oblidada, pels seus propietaris, a l'interior d'aquesta casa jo he jugat, ja que la meua avia era cosina de la dona del propietari que era advocat, la casa per a mi era com un palau de fades, tot era gran, el jardí, el menjador, la saleta d'estar, tot, per això tal volta ara que la veig trista i a punt de caure, em produeix una certa tristesa.
Aquesta casa data del segles XVII, el la façana es troba l'escut familiar, que durant la república fou extret. Amb el pas del temps els seus membres per diverses raons se'n anar a viure a Alancant on van poder obrirse pas.
El pas del temps
11:08 By rosa maria
Com podeu comprovar en la fotografia, com era Xixona en les albors del segle 20, i a la dreta podeu observar la mateixa font i el mateix lloc. Com cambia tot!
LA FUENTE VIAJERA
En esta fotografía de principios del siglo XX instalaron el la avenida 
de Alfonso XIII hoy en día avenida de la constitución, una gran fuente que servía para abastecer de agua de parte de la comunidad, unas décadas después la desmontaron y su nueva ubicación fue en el Asilo de Ancianos Vicente Cabrera, allí servía para que els festers se refrescaran el día de la banyà, siendo trasladada, a la plaza del convento. Donde hoy en día se encuentra.
la població
10:45 By rosa maria
Nuestra población ha estado muy condicionada a los problemas relacionados a causa de nuestra industria de temporeros, eso quiero pensar sino veamos las cifras.
En 1930 en Jijona habían 6862 habitantes de hecho y 7775 de derecho.
En 1983 la población se sitúa en 8964 y en el 2005 7494 habitantes.
Vamos disminuyen do a este paso pronto quedaremos 4 gatos.
Veamos en Muchamiel
En 1930 3266 habitantes de hecho y 3319 de derecho.
En el 2005 18.452 que su bidón.
En San Juan el cambio aún es más significativo.
En 1930 2685.
En 2005 19.711.
Valla cambio no os parece.
la casa Aracil
martes, 27 de abril de 2010 11:54 By rosa maria , In cases
La casa Aracil està situada en el carrer del Vall, a l'entrada de Xixona, es una casa vella, però va ser una de les més grans i boniques del poble. Esta casa data del segle XVII, destaca per la gran escala central que hi ha al seu interior, la sala de ball tambén es magnífica, el reflexa el poder polític, econòmic i social que va tindre aquesta família, van sufragar part de les despeses del convent, per això la capella dreta ,és pròxima a l'altar major fou destinada als menbres de la família.
ICONOGRAFIES POPUPARS
11:39 By rosa maria
Vos propose una xixoteta, excursió, per això només fan falta dues coses.
Primera ganes de passejar, i l'altra tindre intuïció per a descobrir o trobar xicotets retables de ceràmica que estan escampts per tota Xixona.
Hi ha molts. El primer que vos vaig a anomemar és el de Sant Bartomeu situat en el Barri Maria Verdu, i d'esta manera anirem pujant poc a poc, fins al castell, ariverem cansats, però us assegure que els haureu trobat.
Van ser col·locats allí, per molt diverses causes, una d'elles per la fe, i d'eixa forma manifestar la devoció que sentien per la imatge allí representada.
Es feien festes en el seu honor, el dia de la seua onomàstica, i cada carrer, cada bari feia la seua per a homenatjar al seu protector. Eren temps difícils, on el fervor religiós, convivia amb les gents de forma natural. Hui en dia formen part del nostre patrimoni cultural.
LES FONTS
nes per a omplir els
eta
Aprincipi del segle XX i finals del XIX en les cases no hi havia aigua corrent, i les dones anaven a les fons públiques a omplir, els cànters, les botiges, per a l'ús diari de les cases. Les fons són testimonis d'un temps passat, que ha anat caient en l'oblit, a mesura que
les istal·lacions d'aigua van anar entrant en les cases.
Però elles seguixen aquí, ara silencioses, esperant
que algú com antany, òbriga l'aixeta i se
senta el remor alegre de l'aigua.
A xixona encara en queden, dispersades per tot el nucli antic, val la pena pujar pels carrers vells, empinats i estrets, per a ser testimoni d'un del nostre patrimani cultural.
Perquè encara que parega mentida, pertanyen al nostre passat. Allí es reunien les dones per a omplir els seus atifells, però també per a parlar dels successos que secceïen pel poble, o arreglar casaments, o comunicar-se si un conciutadà estava malalt, etc. etc.
POEMA DE MI TIERRA
jueves, 22 de abril de 2010 18:54 By rosa maria , In Ángel Miquel Alcaraz
En mí están las raíces hondas
de mí tierra.
En mí están las canciones de las siembras
y el olor de las vendimies;
El bullicio de las trillas,
el temblor, casi humano, del aprisco,
las lluvias esperadas del otoño
y la primera flor de los almendros;
de tal forma que nunca más
les seré yo ajeno.
En mí están los aires y las aguas cristalinas,
el amor del mar y las montañas;
todo en mí violento y potente
como si en cada momento
naciera nunca vez más.
Los recuerdos de las calles
y el lugar de mis juegos infantiles.
Las mujeres de pañuelo a la cabeza
como estampas que el tiempo exterior, porque
en el inmortal tiempo del alma
todo está allí, jugoso y vivo
como si no existiera el ayer;
o como si yo fuera de la estirpe
de los dioses que,
pudiese hacer las cosas inmortales
tan sólo al poseer las.
Ángel Miquel Alcaraz.
Un hombre al que todos queríamos, como tío primero, como persona después, desprendía un alo de calor humano que envolvía a todo aquel que conocía. Por esa razón evoco su poesía, para que todo aquel que lea estos versos vea reflejado lo que yo veo, amor amor amor.
Xixona y los escritores II
18:18 By rosa maria , In escritores
En el libro Historia del turrón deFigueras Pacheco, dice.
---- Jijona a quien Felipe V honró justamente con el título de ciudad, es una de las más alegres y atractivas del sector valenciano de la provincia. Sus casas, sus calles, sus fábricas, su animación y su tráfico, la convirtieron ha tiempo en urbe digna del título que le dio el primer Borbón. Edificada a modo de anfiteatro, en las laderas meridionales del cerro de su castillo moro, recibe con deleite las caricias del sol que la mira cara a cara, caricias mucho más gratas en este sitio que en cualquier otro, por que la nieve del invierno, blanquea con frecuencia la mole de sus montañas. La altura de la población sobre el vecino Mediterráneo, la hace sana, a la vez que el frío hace fuertes y recios a sus habitantes------
Y así sigue el escritor narrando las bonanzas de Xixona.
En otro libro también se menciona a nuestra amada Xixona. Joan Fuster en Viatge del PaísValéncia.
-----Seria moldir que els xixonencs ho tenen tot resolt. Encara que, muntada la màquina, es produeix alguna cosa més que torrons. Ametlles encucrades de diverses menes, fruites confitades, subsisteix en peu el problema de ser els torrons, el seu producte essencial, una mercadería de venda matemàtica, periòdica....
i la cosa continua, hi ha un fum de escriptors que en parlen de la nostra terra, poc a poc aniré narran més coses.
Els Refranys i Frases Fetes. I
18:02 By rosa maria , In refranys
Els resfranys i frases festes,són una mena de frases, que formen part de la nostra cultura. A través de generacions i s'han intriduït sense anonar-nos en la nostra vida. Almenys fa unes generacions, ja que a ningún jove li he oït dir-ne cap.
Els refranys li les frases fetes, prenen un aspecte propí en cada regió, perquè en totes les societats del món en tenen.
Són graciosos, però amagen un valor moral, educatiu i fins i tot, un gran valor lingüístic.
De vegades comprenen les paraules, però no el significat.
Per Ej:
1.- Còrrer com una bala.
2.- Còrrer amb les cames al cul.
3.- Mes val poc i bo, que molt i roïn.
4.- A cavall donat no li mires el pel.
5.- El qui no té memòria, ha de tindre cames.
6.- A Santa llúcia creix el dia un pas de puça, i per Nadal un pas de gall.
7.- Bona nit cresol, que la llum s'apaga.
8.- Quans en cria el oli i la farina, i ella blanca que blanca.
estos són fàcils però n'hi ha de molt difícils.
UNA D' ESTUDEVAQUES
miércoles, 14 de abril de 2010 11:52 By rosa maria , In anéctotas
Aquest esdeveniment va passar abans de la guerra, un xixonenc es va tralladar a Alacant i allí en la Rambla va obrir un bar, el nom del quel era "La Marquesina", de segida va tindre molta popularitat, ja que el lloc estava net, cèntric i sobretot els aperitius eren els millors.
Aquest home li deien Pepe el Xixonenc, ell que era un home simpàtic i cordial, li agradava participar de les tertúlies que es feien, ja que era una época, en que la presa encara no s'havia posat de moda.
Entre cervesa i cervesa uns xixonencs estaven entusiasmats per l'aparició d'un cotxe alemany, " el studebaker", la conversació girava al voltant del tema i no paraven de parla-ne, els joves li deien.
- Pepe, qui poguera tindre'n un!
i que si el Estudebaker, per aquí, que si el studebaker per allà, i Pepe que ja començava a cansar-se de la mateixa canço els va dir.
- Preneu una de estudebaques, i mengeu que açò si és bo.
Ja podeu imaginar les rialles, al veure un plat de calamar a la romana, damunt la barra del bar, i Pepe dient, mengeu, mengeu, aquestes estudebaques.
I així es va servir el primer plat de estudebaques, per qué la cosa no va quedar així, i des d'eixe moment, en La marquesina, quan algú volia una de calamars a la romana ja sabia com demanar-los, i l'expressió va ser importada a Xixona, I per això els xixonencs que tenim, una certa edat, saben que quan algú demana, una de estudebaques, saben que estan demanan. Fins i tot per facilitar la pronunciació la van adequar a la nostra pronunciació. I com podeu comprovar l'expressió va passar en generació en generació.
NOTA INFORMATIVA
11:27 By rosa maria , In fiestas
Hace unos días, encontré en un cajón un ejemplar olvidado del antiguo periódico, el Guai! el citado ejemplar era del año 1976, y hacia referencia a La UNDEF. Ya entonces se hacia referencia de las diferencias entre los pueblos donde se celebraban las fiestas de moros y cristianos, en constituir una unión nacional de fiestas o no. Ya que las posturas eran contrarias en algunos aspectos, como si realzar la participación de las fiestas en si, o realzar el protagonismo de los patronos. Pero eso no es lo que me atrajo del artículo, yo no soy muy conocedora de las fiestas en si, y tal vez por eso me llamó la atención. En el artículo decía.
El pasado día 22 de Enero, se celebró una reunión en Alcoy a la que asintieron 25 pueblos que tradicionalmente celebran las fiestas de Moros y Cristianos.
El motivo de la convocatoria era el de constituir definitivamente una Asociación de pueblos festeros, y aprobar los estatutos, los cuales empezaron a elaborarse a raíz de una reunión celebrada el 25 de febrero del año pasado, en la localidad de Onteniente y ratificados en la reunión que se celebro en Ibi el día 14 de diciembre, y siguiendo los acuerdos adoptados en el congreso nacional de Villena.
Nuestra Asociación estuvo representa da, Hubo una reñida votación para elegir los 8 pueblos que formarían parte en el primer mandato de la Junta Directiva de la UNDEF,saliendo elegidos, Alcoy, ( en donde radicará la sede) Villena, Alicante, Ibi, Bocairente, Petrel,Crevillente, y Cocentaina.
Por último, se eligió al Secretario General, Al alcoyano, Don José Luis Mansanet Ribes, gran conocedor de todas las tradiciones festeras.