EL MEU POBLE

La casa Aracil està situada en el carrer del Vall, a l'entrada de Xixona, es una casa vella, però va ser una de les més grans i boniques del poble. Esta casa data del segle XVII, destaca per la gran escala central que hi ha al seu interior, la sala de ball tambén es magnífica, el reflexa el poder polític, econòmic i social que va tindre aquesta família, van sufragar part de les despeses del convent, per això la capella dreta ,és pròxima a l'altar major fou destinada als menbres de la família.

0 Comments

Vos propose una xixoteta, excursió, per això només fan falta dues coses.
Primera ganes de passejar, i l'altra tindre intuïció per a descobrir o trobar xicotets retables de ceràmica que estan escampts per tota Xixona.
Hi ha molts. El primer que vos vaig a anomemar és el de Sant Bartomeu situat en el Barri Maria Verdu, i d'esta manera anirem pujant poc a poc, fins al castell, ariverem cansats, però us assegure que els haureu trobat.
Van ser col·locats allí, per molt diverses causes, una d'elles per la fe, i d'eixa forma manifestar la devoció que sentien per la imatge allí representada.
Es feien festes en el seu honor, el dia de la seua onomàstica, i cada carrer, cada bari feia la seua per a homenatjar al seu protector. Eren temps difícils, on el fervor religiós, convivia amb les gents de forma natural. Hui en dia formen part del nostre patrimoni cultural.

0 Comments

nes per a omplir els
eta

Aprincipi del segle XX i finals del XIX en les cases no hi havia aigua corrent, i les dones anaven a les fons públiques a omplir, els cànters, les botiges, per a l'ús diari de les cases. Les fons són testimonis d'un temps passat, que ha anat caient en l'oblit, a mesura que
les istal·lacions d'aigua van anar entrant en les cases.
Però elles seguixen aquí, ara silencioses, esperant
que algú com antany, òbriga l'aixeta i se
senta el remor alegre de l'aigua.
A xixona encara en queden, dispersades per tot el nucli antic, val la pena pujar pels carrers vells, empinats i estrets, per a ser testimoni d'un del nostre patrimani cultural.
Perquè encara que parega mentida, pertanyen al nostre passat. Allí es reunien les dones per a omplir els seus atifells, però també per a parlar dels successos que secceïen pel poble, o arreglar casaments, o comunicar-se si un conciutadà estava malalt, etc. etc.

0 Comments

En mí están las raíces hondas
de mí tierra.
En mí están las canciones de las siembras
y el olor de las vendimies;
El bullicio de las trillas,
el temblor, casi humano, del aprisco,
las lluvias esperadas del otoño
y la primera flor de los almendros;
de tal forma que nunca más
les seré yo ajeno.
En mí están los aires y las aguas cristalinas,
el amor del mar y las montañas;
todo en mí violento y potente
como si en cada momento
naciera nunca vez más.
Los recuerdos de las calles
y el lugar de mis juegos infantiles.
Las mujeres de pañuelo a la cabeza
como estampas que el tiempo exterior, porque
en el inmortal tiempo del alma
todo está allí, jugoso y vivo
como si no existiera el ayer;
o como si yo fuera de la estirpe
de los dioses que,
pudiese hacer las cosas inmortales
tan sólo al poseer las.

Ángel Miquel Alcaraz.

Un hombre al que todos queríamos, como tío primero, como persona después, desprendía un alo de calor humano que envolvía a todo aquel que conocía. Por esa razón evoco su poesía, para que todo aquel que lea estos versos vea reflejado lo que yo veo, amor amor amor.

0 Comments

En el libro Historia del turrón deFigueras Pacheco, dice.
---- Jijona a quien Felipe V honró justamente con el título de ciudad, es una de las más alegres y atractivas del sector valenciano de la provincia. Sus casas, sus calles, sus fábricas, su animación y su tráfico, la convirtieron ha tiempo en urbe digna del título que le dio el primer Borbón. Edificada a modo de anfiteatro, en las laderas meridionales del cerro de su castillo moro, recibe con deleite las caricias del sol que la mira cara a cara, caricias mucho más gratas en este sitio que en cualquier otro, por que la nieve del invierno, blanquea con frecuencia la mole de sus montañas. La altura de la población sobre el vecino Mediterráneo, la hace sana, a la vez que el frío hace fuertes y recios a sus habitantes------
Y así sigue el escritor narrando las bonanzas de Xixona.

En otro libro también se menciona a nuestra amada Xixona. Joan Fuster en Viatge del PaísValéncia.

-----Seria moldir que els xixonencs ho tenen tot resolt. Encara que, muntada la màquina, es produeix alguna cosa més que torrons. Ametlles encucrades de diverses menes, fruites confitades, subsisteix en peu el problema de ser els torrons, el seu producte essencial, una mercadería de venda matemàtica, periòdica....
i la cosa continua, hi ha un fum de escriptors que en parlen de la nostra terra, poc a poc aniré narran més coses.

0 Comments

            Els resfranys i frases festes,són una mena de frases, que formen part de la nostra cultura. A través de generacions i s'han intriduït sense anonar-nos en la nostra vida. Almenys fa unes generacions, ja que a ningún jove li he oït dir-ne cap.

              Els refranys li les frases fetes, prenen un aspecte propí en cada regió, perquè en totes les societats del món en tenen.

Són graciosos, però amagen un valor moral, educatiu i fins i tot, un gran valor lingüístic.
De vegades comprenen les paraules, però no el significat.
Per Ej:
1.- Còrrer com una bala.
2.- Còrrer amb les cames al cul.
3.- Mes val poc i bo, que molt i roïn.
4.- A cavall donat no li mires el pel.
5.- El qui no té memòria, ha de tindre cames.
6.- A Santa llúcia creix el dia un pas de puça, i per Nadal un pas de gall.
7.- Bona nit cresol, que la llum s'apaga.
8.- Quans en cria el oli i la farina, i ella blanca que blanca.
estos són fàcils però n'hi ha de molt difícils.

0 Comments

Aquest esdeveniment va passar abans de la guerra, un xixonenc es va tralladar a Alacant i allí en la Rambla va obrir un bar, el nom del quel era "La Marquesina", de segida va tindre molta popularitat, ja que el lloc estava net, cèntric i sobretot els aperitius eren els millors.
Aquest home li deien Pepe el Xixonenc, ell que era un home simpàtic i cordial, li agradava participar de les tertúlies que es feien, ja que era una época, en que la presa encara no s'havia posat de moda.
Entre cervesa i cervesa uns xixonencs estaven entusiasmats per l'aparició d'un cotxe alemany, " el studebaker", la conversació girava al voltant del tema i no paraven de parla-ne, els joves li deien.
- Pepe, qui poguera tindre'n un!
i que si el Estudebaker, per aquí, que si el studebaker per allà, i Pepe que ja començava a cansar-se de la mateixa canço els va dir.
- Preneu una de estudebaques, i mengeu que açò si és bo.
Ja podeu imaginar les rialles, al veure un plat de calamar a la romana, damunt la barra del bar, i Pepe dient, mengeu, mengeu, aquestes estudebaques.
I així es va servir el primer plat de estudebaques, per qué la cosa no va quedar així, i des d'eixe moment, en La marquesina, quan algú volia una de calamars a la romana ja sabia com demanar-los, i l'expressió va ser importada a Xixona, I per això els xixonencs que tenim, una certa edat, saben que quan algú demana, una de estudebaques, saben que estan demanan. Fins i tot per facilitar la pronunciació la van adequar a la nostra pronunciació. I com podeu comprovar l'expressió va passar en generació en generació.

1 Comment

Hace unos días, encontré en un cajón un ejemplar olvidado del antiguo periódico, el Guai! el citado ejemplar era del año 1976, y hacia referencia a La UNDEF. Ya entonces se hacia referencia de las diferencias entre los pueblos donde se celebraban las fiestas de moros y cristianos, en constituir una unión nacional de fiestas o no. Ya que las posturas eran contrarias en algunos aspectos, como si realzar la participación de las fiestas en si, o realzar el protagonismo de los patronos. Pero eso no es lo que me atrajo del artículo, yo no soy muy conocedora de las fiestas en si, y tal vez por eso me llamó la atención. En el artículo decía.
El pasado día 22 de Enero, se celebró una reunión en Alcoy a la que asintieron 25 pueblos que tradicionalmente celebran las fiestas de Moros y Cristianos.
El motivo de la convocatoria era el de constituir definitivamente una Asociación de pueblos festeros, y aprobar los estatutos, los cuales empezaron a elaborarse a raíz de una reunión celebrada el 25 de febrero del año pasado, en la localidad de Onteniente y ratificados en la reunión que se celebro en Ibi el día 14 de diciembre, y siguiendo los acuerdos adoptados en el congreso nacional de Villena.
Nuestra Asociación estuvo representa da, Hubo una reñida votación para elegir los 8 pueblos que formarían parte en el primer mandato de la Junta Directiva de la UNDEF,saliendo elegidos, Alcoy, ( en donde radicará la sede) Villena, Alicante, Ibi, Bocairente, Petrel,Crevillente, y Cocentaina.
Por último, se eligió al Secretario General, Al alcoyano, Don José Luis Mansanet Ribes, gran conocedor de todas las tradiciones festeras.

0 Comments